temps

Cada minut, una agonia. Cada paraula no escrita, cada banalitat enviada. Tot és complicat avui, tan com ahir i potser més que demà. El moviment del rellotge recorda que els dies ens segueixen passant, que el temps ens sobrepassa. Potser només em sobrepassa a mi. 

A vegades em sento fet de marbre. De vidre. Transparent, fràgil, reflexiu. Sobretot fràgil. M'he trencat massa cops. I no sé si estic fet per això. Preferiria ser de fusta. Però naixem com naixem, i no ens podem fer canviar. Realment, el temps passa igual per tots els materials. El temps és absolut. No sap relativitzar.

Desitjaria tancar-me en un mirall i veure'm desde fora. Saber com em veuen la resta. Ser un simple observador dels minuts que van passant. El temps ho és tot. Una llàgrima que dura pocs segons. Un sentiment que amarga les hores. Dies d'angoixa. Mesos de soledat. Temps de vida, en definitiva.

Però, i si el temps no em ve de gust? I si jo no vull formar part del temps? Viure sense ell. Sense que curi les ferides. Sense que em faci més expert. Simplement ser ara. Simplement, ser jo. No vull perseguir-lo. Vull guanyar-li la partida. El temps ens fa més grans. Però alhora, amb el temps, ens fem petits.

A vegades, ens resignem al temps. Perque el temps sembla mes important que nosaltres. Però realment, el temps està sotmés al que som. Jo vull ser valent, més que el temps. 

Galopant

Ell ja no reia. Perquè ja no el tenia. I anava per la ciutat buscant-lo com si hagués perdut la cartera. Ja ningú confia en ell, ni tan sols els de sempre. Ell només vol un gat i no una llebre. I acaba el dia, plorant; i a la tele, el seu equip empatant. Li cau la cervesa a terra i dorm pensant en ovelles.

I somnia que va en cavall. Rient, corrent, galopant. Més ràpid que l'aire, més ràpid que el mar. I s'aixeca i sent com sua. Es mira al mirall i veu com plora. Es mira les mans i veu que tremolen. Torna a dormir i somnia que no l'estima. Que no en depèn. Que sí l'estima.

S'aixeca i corre per les Rambles, buscant la música que li atansen. Cap cançó li atrau, fins que sent una parlar de temes vanals. Diners, amor i sexe. Prostitutes que enfilen petjades perverses. S'hi apropa i criden. S'envà i respiren tranquil·les. Es fot a un parc i l'estima.

I en punxar-se un altre cop, mira la ferida. I pensa que demà la cama esquerra serà l'escollida. I quan la substància animal li penetra les venes, el seu cos sent com s'enreda. El seu cervell a galop camina contra la vida. Els seus peus al trot el porten a la Mina.

Héctor

Ojalá pudiera recuperarlo. Recuperarla. Mi vida, mi historia. A él. Hecho de menos nuestras charlas. Cogerlo de la mano y cerrar los ojos. No necesito una razón para saber que todo es culpa mía. Sólo quiero llegar sano a la costa. 

Algo me dice que debería haberme quedado atrás. Alejarme de él. Le he hecho demasiado daño. Porque aunque algo pueda haber variado, yo le quería. Y le quiero. Ahora todo es igual. Me gustaba saber que siempre estaba allí. 

Lo deje todo atrás. Todo, porque me parecía poco. Necesitaba más. Y lo tenía Todo con él. Ahora todo me parece más normal. Antes era especial. Yo. Mi vida. Mi mirar. Mis pupilas movían mundos. Ahora a penas mueven mi vista.

Me ha parecido adecuado traerle una rosa. Por el amor. Él nunca sabrá que lo quería. Siempre creerá que era un juguete. Y tal vez lo era. Y lo rompí. Si estuviera vivo me diría: "Héctor, no pasa nada". Lo único que puedo decirle, ante su eterno sueño, es... adiós. 

Adiós.

Héctor no está, se ha ido. A otra ciudad. A otro país. Nunca sabrá nadie quien es de hoy en adelante. Un gran empresario de una multinacional china. Un modelo brasileño de bañadores ajustados. Puede ser lo que él se proponga y quiera. Héctor es perfecto en todos los sentidos. Y por eso se ha ido.

Héctor ya no estaba a gusto en Barcelona. Esta ciudad lo ahogaba. El tráfico, los semáforos, el tener que hablar dos idiomas. Él es más sencillo. O lo era, pues ya no sé quien es. Porque él es camaleónico. A él le da igual donde ir, se adapta y cambia de color según su estado de ánimo. Parece que aquí estaba negro.

Héctor me dejó una nota en mi buzón. Odia las despedidas, pues siente que no está atado a nadie. Él no tiene que despedirse. Él se va. Sin más. Migra como las aves. Pero esta vez ha dejado una nota. A mi. Me hace pensar que tal vez fui importante. Y me duele aún más. Porque nunca será mío. Nunca volverá.

Héctor siempre me habló de ella como algo lejano. Él cree que no llegará a conocerla nunca. Nunca se sabe. Aún así, él creía que jamás se la cruzaría. Pero yo sí. En este mismo instante, la veo. Y mientras el agua me moja, la sangre sale de mi muñeca. Dejo caer la cuchilla. La muerte me saluda. Y yo, digo adiós para siempre a Héctor. 

.

És divertit com el nostre cor ens pot decebre. Per què ens enamorem tan fàcilment? Per què?, si no está bé. Potser ens toca intentar-ho. Potser toca aixecar-nos. I ens preguntem que està fent, i tot són mentides. Potser, a vegades, és millor no preguntar.

On hi hagi desig, el foc hi serà. I si el foc hi es, aquest et cremarà. Però tot i que ens cremi, això no et matarà. Perquè hem de lluitar, cridar, mirar i marxar. Hem de contestar, parlar, callar i tornar.

Marabunta

La meva mare em deia que vaig néixer entre foc. Al migdia, quan el sol crema. Sempre em deia que jo havia d'encendre l'espurna. Que jo havia de ser calor. Que he de ser energia.

El meu pare m'explica que de petit corria abans de caminar i no parava fins que xocava amb la paret. Que em costava frenar. Potser perquè sempre he volgut anar ràpid. Potser ara soc massa calmat.

La meva germana tocava la guitarra i jo li preguntava els acords. Els més facilets. Potser alguna cosa em deia que la música m'ajudaria. Potser era el ritme accelerat de les cançons que em feien recordar.

El meu avi narrava històries de quan tot era diferent. I jo escoltava, més o menys atent. Com corrien. Com reien. Com cantaven. I semblava que es podia ser feliç. Però, a vegades, em sembla que no podia.

La meva àvia sempre es despedeix igual de mi. Amb un petó i un sobrenom molt amorós. I m'encanta. Perquè em recorda que soc energia. Que puc anar ràpid. Que la música és per sentir-la. Que els records son feliços si un vol. Que els somnis es compleixen. I la trobo afaltar. 

No.

Aquesta nit enyoraré les teves abraçades. No. Enyoraré el saber que ningú espera abraçar-me. Com vas fer. Com vull que facis, encara. Però no pot ser. No. Mai més. I m'odio. I t'odio. I et veig. I et vull abraçar. I no. I corres. I no dormo.

Aquesta nit miraré la simplicitat. D'un petó. D'una mirada. Simple. Com tu. Però alhora complicat. I escoltaré aquella cançó. I envejaré. Molt. I les meves pupil·les desitjaran no haver-te vist. I els meus llavis desitjaran no haver-te besat. I jo, desitjaré haver-te agafat.

Aquesta nit, potser demà, caminaré amb regularitat. Com fan els incompressos. Com fan els gossos. I nedaré. I l'aigua m'absorbirà, m'arrugarà i em transformarà. Potser en algú millor. Potser en algú més gran. Però no més feliç que aleshores. No. Més, impossible.

I aquesta nit, tu no trobaràs afaltar les abraçades. No. Perquè tens algú esperant-te. Algú que hi serà per tu. Com vas fer amb mi, però ja no fas. Perquè jo no puc. Però vull. I m'esperes. I et busco. I em saludes. I callem. I llegim.

I aquesta nit, tu dormiràs tranquil·lament. Com sempre has fet. Simple. Tot és fàcil i difícil. I m'escriuràs cançons, però no seran teves. I entendré la lletra. I el meu cap desitjarà que no m'impliqui. I les meves orelles desitjaran que no piqui. I jo, desitjaré un infinit.

I alguna nit, o algun dia, o algun vespre, aniràs amb calma. Com fan les tortugues. Com fan els normals. I volaràs. I l'aire et farà lleuger, et farà sincer i et transformarà. En algú millor. En algú més gran. I potser tant feliç com ara. O més. 

I aquella nit, seràs jove i jo envelliré.

Efectes i receptes

Diuen que hi ha moments en què cal marxar. Moments en què la pluja cau tan poc a poc que un sent que és aigua. Diuen que ser jove és lluitar. Per allò que val. Per allò que estimes. Diuen que l'amor neix amb somriures. Però ningú diu que no s'envà sense enyor.

Els savis més antics ja comentaven que la perfecció és un cercle. Els científics més intel·ligents ja parlen de creixement exponencial. Els poetes segueixen fent metàfores i els escriptors segueixen vivint al seu món. Però ningú t'explica, ningú estudia com marxar i com fer-ho millor.

Tothom sap que l'aigua és vital pel nostre cos. Molta gent comenta que la majoria de nosaltres som fets d'aquest transparent licor. Alguns beuen aigua i no pensen en que són. Alguns tiren aigua i no pensen en el món. Però el que tothom sap, i ningú diu, és que en realitat, som tot amor.

El cap ens fa voltes quan sentim la il·lusió. El cor, sense portes, tanca les fronteres a la desesperació. Les mans ja no se'ns gelen i als peus hi sentim calor. La panxa ens batega amb percussió mentre els llavis frisen per un altre petó. Però quan estem malament, preferim un paracetamol. 

Amor. Estimar. Lluitar. Sofrir. Dormir. Qui diria que podem fer-ho tot de cop. Qui, en el seu sà judici, posaria la mà al foc. Un boig. Un animal. Potser algú especial. Potser un personatge. Algú fora del comú. Però el que ningú vol saber és que som normals i que és l'amor, qui ens fa especials.

Cap a bé

Quants petons calen per convertir l'irreal en real? Quantes mirades hem fet fins que m'he adonat que existies? Quants segons has d'estar a la meva ment per entendre que, en una nit, has fet més que jo en una vida? Calen 10 petons, 20 mirades i 30 segons. Calen 30 llàgrimes, 20 somriures i 10 conrades. 

Tu has arribat quan més et volia i menys t'esperava. Tu, mortal entre mortals, has creat aquest moment. Tu has fet sumir en un son a la pressa. Tu has fugit entre colors i m'emmiralles. Tu, sempre llum i tot foscor, et mous entre dues aigues. Tu, guardià, t'envàs amb ell, però calles.

I els ulls ens miren a la foscor. Arriba el dia i ens enganyen. Les mans mouen els fils però mai ens separen. I jo he canviat. M'has canviat. He avançat. Cap a bé. Cap a gran. Cap a mi. Cap a tu. Cap enlloc. 

M'han calgut dos llavis per veure caure 30 llàgrimes. M'han calgut quatre àpats per assimilar 20 mirades. M'han calgut 5 abraçades per cantar-te 10 conrades. M'ha calgut un petó per admirar-te. M'ha sobrat un segon, per estimar-te. 

Big

Once upon a time, there was no wonder. People could smile and be kind.  Once upon a time, I cried. Once upon a time, I was frozen.  There was a place where shoes were stolen. They were not needed.  A place where you could smile. A place where you couldn't suffer.

I dreamed there is nice people. I dreamed of living an exciting life. I dreamed I was just dreaming. And then, I just stopped dreaming. You took my childhood and burned my pride. You stole my shoes and made me suffer. I used to have some moments. I used to think I was immortal.

But that time I was too young, unafraid and unconscious. I thought that time was moving slower. I thought I had nothing to pay. All of the songs were in my pocket. And then fear just came around. Screaming loud and causing suffer. As it tries to take you down. As he turns your sleep to lame.

And still I think that we will live. Live in a world that stays together. But it's a thought that cannot be. It's just the fear that is too clever. I thought my story it will be, so better from these days we're living. So different now from reality. Now it's clear, I won't ever be a big fish.