Diuen que hi ha moments en què cal marxar. Moments en què la pluja cau tan poc a poc que un sent que és aigua. Diuen que ser jove és lluitar. Per allò que val. Per allò que estimes. Diuen que l'amor neix amb somriures. Però ningú diu que no s'envà sense enyor.
Els savis més antics ja comentaven que la perfecció és un cercle. Els científics més intel·ligents ja parlen de creixement exponencial. Els poetes segueixen fent metàfores i els escriptors segueixen vivint al seu món. Però ningú t'explica, ningú estudia com marxar i com fer-ho millor.
Tothom sap que l'aigua és vital pel nostre cos. Molta gent comenta que la majoria de nosaltres som fets d'aquest transparent licor. Alguns beuen aigua i no pensen en que són. Alguns tiren aigua i no pensen en el món. Però el que tothom sap, i ningú diu, és que en realitat, som tot amor.
El cap ens fa voltes quan sentim la il·lusió. El cor, sense portes, tanca les fronteres a la desesperació. Les mans ja no se'ns gelen i als peus hi sentim calor. La panxa ens batega amb percussió mentre els llavis frisen per un altre petó. Però quan estem malament, preferim un paracetamol.
Amor. Estimar. Lluitar. Sofrir. Dormir. Qui diria que podem fer-ho tot de cop. Qui, en el seu sà judici, posaria la mà al foc. Un boig. Un animal. Potser algú especial. Potser un personatge. Algú fora del comú. Però el que ningú vol saber és que som normals i que és l'amor, qui ens fa especials.
No hay comentarios:
Publicar un comentario