temps

Cada minut, una agonia. Cada paraula no escrita, cada banalitat enviada. Tot és complicat avui, tan com ahir i potser més que demà. El moviment del rellotge recorda que els dies ens segueixen passant, que el temps ens sobrepassa. Potser només em sobrepassa a mi. 

A vegades em sento fet de marbre. De vidre. Transparent, fràgil, reflexiu. Sobretot fràgil. M'he trencat massa cops. I no sé si estic fet per això. Preferiria ser de fusta. Però naixem com naixem, i no ens podem fer canviar. Realment, el temps passa igual per tots els materials. El temps és absolut. No sap relativitzar.

Desitjaria tancar-me en un mirall i veure'm desde fora. Saber com em veuen la resta. Ser un simple observador dels minuts que van passant. El temps ho és tot. Una llàgrima que dura pocs segons. Un sentiment que amarga les hores. Dies d'angoixa. Mesos de soledat. Temps de vida, en definitiva.

Però, i si el temps no em ve de gust? I si jo no vull formar part del temps? Viure sense ell. Sense que curi les ferides. Sense que em faci més expert. Simplement ser ara. Simplement, ser jo. No vull perseguir-lo. Vull guanyar-li la partida. El temps ens fa més grans. Però alhora, amb el temps, ens fem petits.

A vegades, ens resignem al temps. Perque el temps sembla mes important que nosaltres. Però realment, el temps està sotmés al que som. Jo vull ser valent, més que el temps.