La meva mare em deia que vaig néixer entre foc. Al migdia, quan el sol crema. Sempre em deia que jo havia d'encendre l'espurna. Que jo havia de ser calor. Que he de ser energia.
El meu pare m'explica que de petit corria abans de caminar i no parava fins que xocava amb la paret. Que em costava frenar. Potser perquè sempre he volgut anar ràpid. Potser ara soc massa calmat.
La meva germana tocava la guitarra i jo li preguntava els acords. Els més facilets. Potser alguna cosa em deia que la música m'ajudaria. Potser era el ritme accelerat de les cançons que em feien recordar.
El meu avi narrava històries de quan tot era diferent. I jo escoltava, més o menys atent. Com corrien. Com reien. Com cantaven. I semblava que es podia ser feliç. Però, a vegades, em sembla que no podia.
La meva àvia sempre es despedeix igual de mi. Amb un petó i un sobrenom molt amorós. I m'encanta. Perquè em recorda que soc energia. Que puc anar ràpid. Que la música és per sentir-la. Que els records son feliços si un vol. Que els somnis es compleixen. I la trobo afaltar.
No hay comentarios:
Publicar un comentario