No.

Aquesta nit enyoraré les teves abraçades. No. Enyoraré el saber que ningú espera abraçar-me. Com vas fer. Com vull que facis, encara. Però no pot ser. No. Mai més. I m'odio. I t'odio. I et veig. I et vull abraçar. I no. I corres. I no dormo.

Aquesta nit miraré la simplicitat. D'un petó. D'una mirada. Simple. Com tu. Però alhora complicat. I escoltaré aquella cançó. I envejaré. Molt. I les meves pupil·les desitjaran no haver-te vist. I els meus llavis desitjaran no haver-te besat. I jo, desitjaré haver-te agafat.

Aquesta nit, potser demà, caminaré amb regularitat. Com fan els incompressos. Com fan els gossos. I nedaré. I l'aigua m'absorbirà, m'arrugarà i em transformarà. Potser en algú millor. Potser en algú més gran. Però no més feliç que aleshores. No. Més, impossible.

I aquesta nit, tu no trobaràs afaltar les abraçades. No. Perquè tens algú esperant-te. Algú que hi serà per tu. Com vas fer amb mi, però ja no fas. Perquè jo no puc. Però vull. I m'esperes. I et busco. I em saludes. I callem. I llegim.

I aquesta nit, tu dormiràs tranquil·lament. Com sempre has fet. Simple. Tot és fàcil i difícil. I m'escriuràs cançons, però no seran teves. I entendré la lletra. I el meu cap desitjarà que no m'impliqui. I les meves orelles desitjaran que no piqui. I jo, desitjaré un infinit.

I alguna nit, o algun dia, o algun vespre, aniràs amb calma. Com fan les tortugues. Com fan els normals. I volaràs. I l'aire et farà lleuger, et farà sincer i et transformarà. En algú millor. En algú més gran. I potser tant feliç com ara. O més. 

I aquella nit, seràs jove i jo envelliré.