Cridar

Camino entre vides i intento deixar la meva empremta. Les persones m’ignoren, m’abandonen i fins i tot em maltracten. Busco gent que m’estimi, però no en trobo. Què t’ha passat món? Què t’han fet? Qui t’ha deixat en aquest estat? Homes, dones, blancs, negres,... tots vivim i tots morim, tots riem i tots plorem, però, què està passant?

Ningú m’escolta, i tinc coses a dir. El meu cor segueix bategant i no el puc parar, però poc a poc es mor. Està ple de ganivetades que li heu anat deixant, per què? A cas no somiem tots? No és la vida un camí ple de colors? Per què la feu blanca i negra, per què la limiteu? Us ho he donat tot i ara em trobo sola. M’heu apartat, m’heu marginat i per què? Per un afany d’aconseguir diners? Fama? Poder?

No ho veieu, però m’esteu matant. Després em trobareu a faltar i ja no podreu tornar enrere. I és veritat, no us ho creieu, però passarà. S’oblidaran els valors, s’oblidaran els colors. M’oblidareu, no em sabreu definir i la vida us donarà bufetades. I plorareu i em cridareu, però jo no hi seré.

Deixeu les armes, oblideu els diners. Trenqueu les cadenes, obriu les portes, ha arribat el moment. Als alliberats ens arriba el moment, el moment de despertar. És el moment de sortir del niu i volar. És el moment de cridar el meu nom, és el moment de cridar llibertat.