Miralls

Et despertes i busques un llum. T’aixeques del llit, et dirigeixes al lavabo i et mires al mirall. “Qui és aquest d’aquí? Em sona molt, no sé de que el conec...” Continues el dia i esmorzes. Agafes la bossa, surts de casa i et dirigeixes al metro. De camí, et reflexes en un vidre i tornes a pensar: “Qui és aquest? El conec?” i continues el camí.

Ja al metro, obres la porta i t’asseus en un seient. Davant teu, s’asseu la mateixa persona que has estat veient tot el dia. “Segur que el conec, també em mira, així que també em coneix. Però, qui és?” I així tot el dia. Vas a la feina, treballes tot el dia i tornes a agafar el metro.

Tornes a mirar endavant i el tornes a veure. I segueixes sense saber qui és aquella persona tan familiar. I així tota la vida, et seus davant un mirall i no et reconeixes. Fins que un dia el reflex et diu: “Què et passa? Per què no ets tu mateix? Per què vius de les aparences i no vius com tu ets? Tant t’importa el que els demés pensin? Tant et desespera saber que caus bé?” I tu, mirant fixament al familiar desconegut intentes pronunciar alguna paraula, però no pots. No saps què contestar. I una mica inconscientment, sense pensar-ho, dius: “ho sento, sé que ho he fet malament”.