Records...

I entre riures i gràcies em pregunten si m’agrada. Entre bromes i mirades em qüestiono si de veritat m’agrada. I penso en els bons moments. I penso en els grans moments. Recordo l’últim cop junts, recordo l’últim adéu i perdono tot. Perdono el mal, perdono tot. I aleshores, recordo...

Que en un terrat on no sempre hi és l’astre rei, m’afirmen que m’agrada. Em diuen que se’m nota en la mirada. I penso que és veritat. I recordo com em vaig sentir feia un any. I veig que mai ha sigut veritat. I de sobte, recordo...

Que vaig ser un adolescent. Que vaig ser un noi una mica pervers. Sortit. I que vaig fer mal. A algú que estimo. Però per sort ho vaig solucionar. No havia passat ni mig any. I, com qui no fa la cosa, recordo...

Que el meu primer amor va ser el més intens. Una carícia, una abraçada,... i el món se’n va anar. Un riure, un ball,... i el meu cor va explotar. I encara recordo aquells instants, aquella cançó de Los Delinqüentes de fons. I recordo...

Que no feia tant era molt petit. Que només un temps abans no havia estimat de veritat. I algú ha intentat treure-li pes a la situació. Però no. Encara no ho he trobat. Encara busco allò que vaig sentir mentre sonava la primavera trompetera. I em dic: no corre presa. I em responc: potser més del que penses.

I entre record i record, em fa mal la panxa.