Estic

Estic a un restaurant. Una persona una mica més gran que jo comparteix amb mi un esmorzar. Estem xerrant quan em dóna una caixeta allargada. Hi ha dos polseres de plata, una per cadascú. I content me la poso. I seguidament, abans de marxar, em dona un anell. Em diu: no és de compromís, però ja veurem que vol dir. I de cop em desperto. I veig que la meva fantasia era això, fantasia. Que el meu somni no era més que un somni.

Estic al metro. Són les 6 de la matinada i estem junts. Ha de marxar per una altra línia, així que li dono un petó enmig del passadís. Dura una eternitat. Em dic per dins: això és de veritat, aquest cop és impossible que somniïs perquè ho estàs sentint. I un altre cop, com qui no ho espera, em desperto. Estic al llit, miro l’hora, i torno a dormir, amb l’esperança de tornar al somni. Però mai més torna.

Estic al llit. Miro l’hora i són les dues i quaranta-sis. Abraço el meu coixí perquè em faci companyia. Però no me’n fa. Em faig una bola per veure si així estic més acompanyat. Però em sento igual de sol. Sé que tinc persones que m’estimen, no ho dubto: amics i família. Però a les nits, com si un esperit m’envaís, em sento sol. Sento la solitud més que mai. Em desperto cada dia igual.

Estic a casa. Em fa ràbia que tot entri pels ulls. I em dic: si surts més un dia d’aquests es faran realitat els somnis. Però m’omplo d’inseguretats: “i si...”. I per canviar de rutina, acabo més trist. Perquè la gent entra pels ulls. Perquè els meus somnis mai han existit.

Estic aquí. I decideixo dormir. Decideixo tornar a un món on els somnis són les úniques veritats. Decideixo tornar al món on no hi ha inseguretats, sinó bellesa. Decideixo tornar al món dels meus somnis més profunds. I en mode de broma, penso en algú. Però profundament, decideixo tornar al món on sóc més feliç. Decideixo tornar al món on algú està amb mi i sé, amb total certesa, que no em deixarà mai.

Estic allí i no vull tornar.